Ja sabem que la jerarquia i els afalacs impregnen el llenguatge jurídic. L’ús de verbs com suplicar, fórmules com espero obtenir del recte procedir i tractaments com Vostra Il·lustríssima en són exemples evidents; però també hi ha expressions que passen més desapercebudes i que igualment denoten aquesta desigualtat: és el cas de amb la vènia.
Si furguem un mica en el passat del mot vènia, ens adonem que potser no és una paraula gaire innocent. Vènia és cosina germana de verí (que té derivats com venenós o venífer), en compartir la mateixa arrel llatina ven-, que vol dir desig. Aquesta relació tan peculiar entre vènia, verí i desig prové de l’antiga Roma: quan un pretendent volia enamorar la seva estimada, solia anar a venerar Venus per aconseguir els favors de l’ésser estimat, i la deessa de l’amor li responia concedint-li la vènia (la gràcia o el desig sol·licitat). El mateix pretendent també solia preparar un venenum, una mena de poció amb efectes afrodisíacs que no devia tenir gaires bons resultats en vista del significat actual de verí.
Deixant de banda l’origen romàntic de paraules tan macabres com verí, en el món jurídic actual, la vènia ni la concedeixen els déus ni té res a veure amb el desig sexual, simplement serveix per demanar al jutge permís per intervenir en un judici. Malgrat l’evolució d’aquest mot, vènia engreixa el sac de les paraules impròpies d’una societat moderna en què la igualtat hauria d’estar instaurada. Seria agosarat dir que fent ús de l’expressió amb la vènia es tracta el jutge com si fos un déu, però cal fixar-se en l’entrada que hi ha al diccionari normatiu, en què encara perdura un matís de jerarquia en definir vènia com “llicència concedida a un inferior”. Tot plegat una paradoxa, si es té en compte que l’article 117 de la Constitució –ara que està tant de moda citar-la– estableix que la justícia emana del poble i són els jutges els qui estan al servei de la societat.
Servei Lingüístic del CICAC www.cicac.cat/sl